I xarrant, xarrant, i rememorant, rememorant, em va quedar clar que per a mi, aquell temps i aquells espais lúdics, quasi sempre els trobe relacionats en la meua memòria a vesprades hivernals i grises, i menjades plaents de pipes, kikos i castanyes torrades. També recorde els anomenats aposentadors que amb les seues llanternes ajudaven la gent que entrava, amb la pel·lícula ja encetada, a cercar-hi un seient lliure i les llargues sessions contínues on pel preu d'un film podies gaudir-ne de dos.
I per descomptat que, sobretot, recorde el rebombori apoteòsic i esplendorós que produíem els xiquets durant la projecció de les cintes cinematogràfiques. Com gaudíem dels westerns –que nosaltres anomenàvem les de vaqueros–, de les bèl·liques o de guerra o dels pèplums també coneguts com les de romans.
I quan apareixia de sobte el protagonista amb posat arrogant i viril disposat a impartir justícia i acabar amb els malvats, cridàvem tots a una veu: "EL XIC, EL XIC!!". I quan aquest besava la xica amb una abraçada i un bes interminables, tots ens posàvem a cridar i xiular orgullosos de les gestes amoroses i sexuals del nostre heroi. Tots volíem ser com ell. I quan ell i els seus companys, sempre nobles i fidels, es preparaven per al combat final contra el mal, començàvem tots a picar de peus el terra i colpejar els seients amb entusiasme, convertint tota la sala en un terratrèmol que per pur miracle no enfonsava tot el cine.
I en el primer pis, que era conegut amb el malnom del galliner, s'hi amagaven els més cridaners i revoltosos, i al terra de la planta baixa una catifa impenetrable i espessa de corfes de pipes i cacau i de xiclets, amortia els colps i feia que les passes feren un soroll semblant al de xafar les fulles seques d'un bosc a la tardor.
I després eixíem corrents al carrer esperitats i tractant d'emular les lluites impossibles dels films de karate o kung-fu o les proeses siderals d'astronautes barallant-se amb alienígenes llefiscosos, bo i ignorant amb temeritat infantil el fred hivernal i el trànsit dels vehicles amb motor.
El cinema era, sobretot, un acte social on la xicalla i els adults es relacionaven, es coneixien i compartien experiències. Ens rèiem i ens barallàvem plegats i coneixíem el món i els seus somnis edulcorats per la màgia de les pel·lícules.
Recorde que en aquella època hi havia a Tavernes 3 cinemes d'hivern: el Capitolio, avui convertit en un supermercat (almenys hi van respectar la façana), l'Ideal (o el de la Carretera), convertit en una botiga d'electrodomèstics i amb la façana també intacta i el Principal o de la Plaça, desaparegut sota el formigó d'un edifici d'habitatges.
I després hi havia també tres terrasses d'estiu. La Rosaleda, l'Astoria i el cine Miami, ubicat aquest últim, en la mar. Com a nota curiosa afegiré que, si no ho recorde malament, tots, exceptuant la Rosaleda, pertanyien a la família Pastor.
I tots desapareguen en poc de temps sota l'embranzida de, primer la televisió i després del vídeo VHS, que permeté a la gent gaudir del Setè Art (gairebé sempre procedent de Hollywood) sense eixir de casa.
Per descomptat que jo recorde tot allò amb la nostàlgia que ens dóna el temps i sabedor que, en realitat o en gran part, el que enyorem especialment quan recordem aquestes coses de la infantesa és, precisament, això, la nostra infantesa i una època cinematogràfica que, amb tota seguretat, ja no tornarà.
Mala sort. Però si més no, seria desitjable que les nostres autoritats municipals intentaren fer reviscolar aquesta activitat lúdica i cultural que tant de bé va fer en nosaltres. Si la iniciativa privada no se'n pot fer càrrec, trobe lògic que se'n faça l'Ajuntament.
