Feia fred aquella nit, però les nombroses bombetes elèctriques conferien al lloc un enganyós aspecte de calidesa estival. Bon Nadal, Bones Festes, hi anunciaven pertot arreu dotzenes de rètols distribuïts estratègicament.
Homes vestits de Pares Noels o Reis d'Orient maldaven per dibuixar un somriure de felicitat en els joves rostres dels nombrosos infants.
Bon Nadal! Bon Nadal! Els ornaments propis d'aquelles dates de l'any penjaven de les lleixes amb productes comercials com si fossen estranyes serps peludes de coloraines, i les nadales hi sonaven monòtonament amb una insistència aclaparadora.
Silent night, holy night, all is calm, all is bright...
Tot un exèrcit de famílies patrullava l'immens recinte en busca del somni que milloraria per sempre les seues vides. Pares, mares, fills, avis, oncles, nebots, enamorats... tothom recorria l'indret amb plaent avidesa.
Tot just un infant de mirada esglaiada i una mica desemparada hi vagava tot sol com cercant alguna cosa. Era bru i amb els cabells arrissats, i caminava amb passes curtes i neguitoses. S'acostava a un grup de gent i vacil·lava un moment com rumiant quelcom, i després continuava el seu camí davant de la indiferència del grup. S'atansava a un altre estol de xiquets de la seua edat i aquests, marxaven a un altre prestatge a admirar-hi qualsevol producte exposat. S'hagués dit que la invisibilitat era la particularitat mes destacable de l'infant bru i amb els cabells arrissats.
Per fi va arribar a una zona on un rotlle de gentada romania contemplant un home vestit de roig cridaner i una barba postissa. Un altre Pare Noel.
L'home, de dalt d'un tron estant, sostenia als seus braços un nen d'uns tres anys que tractava encuriosit de palpar aquell estrany bolic de pelussa blanca que penjava de la cara de l'adult.
El Pare Noel somreia amb estudiat posat de bonhomia i preguntava a l'infant com s'havia portat durant els darrers dotze mesos.
Mes tard, una xiqueta d'uns set o vuit anys va substituir el nen anterior. Després fou una altra xiqueta d'uns sis anys.
Per fi l'home de la barba postissa va parar esment en el xiquet bru dels cabells arrissats. El va cridar i aquest, indecís i tímid, el va obeir.
El Pare Noel es va col·locar l'infant damunt les cames i després de pessigar-li una galta, li va preguntar quin regal havia demanat aquell any. El xiquet va esguardar els ulls de l'adult com si no comprengués la seua llengua i no va dir res. L'home va insistir en la seua pregunta i, després d'acariciar els cabells del nen, va contemplar la gernació que esperava impacient el seu torn. Pares, mares i fills.
Per fi el xiquet va esbossar un radiant somriure i va semblar que es disposava a parlar; però en comptes d'això es va descordar la jaqueta, va agafar de la seua butxaca una anella subjecta a una mena de cordill i en va estirar.
BOOOUUUUUUMMMMMGGGG!!!
L'explosió fou brutal i la massacre impressionant. Fum, confusió, crits, plors, morts. Segons els càlculs que es feren uns dies després, el balanç definitiu fou de vint-i-un morts –molts d'ells, xiquets de poca edat– i quaranta-quatre ferits. L'atemptat fou reivindicat per un grup terrorista que advocava per la independència del poble palestí, per un altre grup fonamentalista que reivindicava el regrés immediat als vells i oblidats valors cristians, per un que preconitzava la Guerra Santa en nom d'Al·là i per un altre que s'autotitllava d'anticapitalista, antiglobalitzador i antiamericà. Algú –probablement un policia o un bomber– destacà que, entre tants cadàvers mutilats i esmicolats, l'únic que hi havia romàs totalment incòlume fou un rètol que hi posava d'una manera cruelment irònica: "BON NADAL!".
