ENTREVISTA.- El proper 26 de gener –dijous– es presenta a la Casa de la Cultura de Tavernes el recull de relats anomenat "Humors agres" del nostre col·laborador Sico Fons.
Aquest recull fou el guanyador del certamen de narrativa Eduard Soler i Estruch de Castelló de la Ribera.
Tot aprofitant l'avinentesa, entrevistem el seu autor perquè ens ho faça tot ben explicat.
- Primer que res, Sico, deixa que et felicitem amb un poc de retard pel premi. I segon, explica'ns, si us plau, què és el que et van premiar l'estiu passat.
— Bé, primer que res, moltes gràcies per la felicitació i segon, us diré que hi vaig presentar un recull de gran part dels relats que havia escrit durant els darrers temps perquè vaig pensar que aquests textos si els alçava al calaix, finalment s'omplirien de teranyines i es farien malbé. Vull dir amb això que certes coses que escrius tenen el seu temps per a ser presentades al públic i que si no ho fas en el seu moment, és com si tinguessen una data de caducitat.
- Tot això que ens dius, ens sembla molt bé, però així i tot, t'agrairíem a bastament que ens explicasses un poc què és exactament el que t'han premiat.
— Caram, és que tot ho voleu saber! Bé, doncs el cas és que, com ja he esmentat adés, vaig començar a pensar de publicar tots els relats que havia escrit als darrers temps, i aleshores em vaig adonar que la majoria d'ells tenien un punt en comú: l'humor i la ironia. Així que els vaig revisar una miqueta amb lupa i després de descartar-ne els menys irònics, vaig enllestir el recull que vaig titular "Humors agres" i que, finalment, vaig presentar al certament de Castelló de la Ribera.
- Humor, ironia... aquests elements solen trobar-se sovint en moltes de les coses que escrius.
— Sí, a voltes pense que l'humor i, sobretot, la ironia són escuts que fem servir per autoprotegir-nos de l'ambient exterior i també de nosaltres mateixos; de les nostres pors, de les nostres obsessions, de les nostres tristors, de la nostra dissort, de l'absurditat i el sense sentit de la vida...
- És allò de... al mal temps bona cara?
— Sí, bé, una cosa pareguda. En el relat “Vida pública”, per exemple, tracte de reflectir un poc el món de la mesquinesa, la competitivitat i l'adulació que molt sovint domina la vida política. De quina manera ho faig? Doncs amb molt de sentit de l'humor i aplicant un seriós correctiu a la classe política en general. El considere gairebé com un relat saludablement àcrata.
- Parla'ns, si t'abelleix, d'uns quants relats més.
— En “Excursió mística”, el protagonista té una topada casual amb algú que ha estat molt important durant gran part de la història de la Humanitat: Déu. Déu, com sol ser habitual en ell, li fa una sèrie de retrets, però finalment és el protagonista qui li fa la raó ben feta. Això és anar per llana i tornar esquilat? O potser és tot un somni?
“Fora de la llei” és un altre relat que podríem considerar gairebé de ciència-ficció on es mostra una societat futura policial i restrictiva on l'Estat vetla paternalment pels seus ciutadans prohibint-los un reguitzell de coses que considera pernicioses per a la salut, com ara, el tabac, l'alcohol o... la poesia!
Supose que en la majoria d'aquestes narracions el que intente és copsar la realitat amb una mirada novella o en certa manera infantil.
- Bé està. Però ara ens agradaria que ens parlasses de quins son els teus projectes més propers si és que en tens cap.
— Home, algun sí que en tinc. Per a la pròxima primavera tinc previst editar un recull de la majoria dels mes articles periodístics relacionats amb els temes de llengua i política. Estic segur que això serà un delit per a tots els meus amics i enemics.
I a banda de la faena que significarà presentar el llibre “Humors agres” a Tavernes i, amb molta seguretat, a Gandia, acabe de finalitzar una novel·la juvenil que ens retrotrau a la València de les primeries del segle XVII. Quasi res!
- Ens pots avançar alguna coseta del contingut d'aquesta novel·la de temàtica històrica?
— No, de moment preferisc guardar un respectuós i prudent silenci. Espere que ho entengueu.
- Sí, però ens deixes amb la mel a la boca.
— Paciència, germà, que segons diuen és una de les millors virtuts que pot posseir l'ésser humà. Però de tota manera, i perquè sou vosaltres i em caigueu bé, només us avançaré que hi surten joglars, trobadors, moriscos, gitanos, bandolers, frares, militars i uns quants amors empeltats amb intrigues, misteris i aventures. En definitiva, he intentat ressuscitar el Regne de València del Barroc, que em sembla que és gairebé l'antítesi de la València renaixentista. Crisi, desolació i pessimisme a cabassos, sort que el protagonista de la novel·la no combrega amb aquest estat d'ànim.
+INFO:
• Si vols llegir el bloc que Sico Fons té a LVDLV, fes clic ací
