ENTREVISTA.- Josep Basset i Alberola és escultor i va nàixer a Benifairó de la Valldigna el 1948. Curiosos i escodrinyadors com som, en volem saber més i per això l'assetgem sense males intencions amb un grapadet de preguntes:
• Molt bé, Josep, sabem que vas nàixer a Benifairó. A partir d'ací ens pots explicar el que vulgues de la teua vida. Família, Infantesa, estudis, amors, projectes, etc.— Crescut i educat en una família humil, el meu pare era agricultor llogat en els dies de sol, espardenyer en el gris de la pluja i també quan no tenia jornal i dolçainer, en les festes de poble, quan era contractat. La meua mare, com la majoria de totes les dones, ho era de les feines domèstiques a la seua i llogada en les hortes i cases d'unes altres.
Per les dificultats econòmiques dels anys d’aquella època, la infància em passà com a la majoria dels amics meus, desapercebuda i buida de records, acabant els estudis primaris als onze anys i tot seguit entrant a treballar a un taller mecànic de Tavernes. També solia acompanyar a la dolçaina de mon pare tocant-li el tabal i algunes vegades, al meu oncle, germà major de mon pare, que com ell era dolçainer. Més tard amb més edat, canviaria el ferro per la fusta del mobiliari escolar, treballant a una fàbrica capdavantera del mateix poble veí.
He de dir, que de sempre he tingut la sort de cridar-me l’observació tant de les pintures quan sent menut les veia a la casa natal del pintor Paco Alberola, veí del meu poble i en les d'altres, com la consulta del metge i la d’una veïna prop de ma casa, on la filla festejava amb un fotògraf amic de l'“Equipo Crónica”, i que per això mateix, tenia la casa aquella llarga, plena de quadres penjats, que a hores d’ara segur que tots ells seran part de l'inventari a les parets dels museus d’art modern de tot arreu de l’estat. També he d'agrair la sort d'haver tingut un germà major que acomboiat per un pintors d'imatgeria d’esglésies de pas laboral pel meu poble, se l’emportaren a València a treballar, acudint per les nits a l’escola d’Arts i Oficis sent encara molt menut i que, quan venia a casa, sempre solia explicar-nos als altres les ensenyances rebudes on jo en silenci, les xuclava ratllant-les quan estava a soles, amb dibuixos imitats per tot arreu com uns exercicis lliures, on bé ho feia a les portes de fusta de casa, bé a les voreres dels carrers amb un tros d’algeps sec a les mans. Més tard, conèixer l’amistat d’Eduard Ibáñez, on dins el seu estudi, vaig trobar amb silenci observat, el que jo no vaig poder descobrir a l’escola de Belles Arts.
Els amors, com els passa a tot adolescent, passejaven corrents com els núvols de ponent en la tardor d’aleshores, fins el que em pertocà amb la gràcia als vint-i-tres anys per ser l’ amor trobat estimat entre tots i encara més volgut per durador des d’aleshores, el qual amb la tendresa, va vindre de la mar i gràcies a la seua senzillesa i comprensió cap al meu fer plàstic entre altres quefers més importants, nasqueren i es portaren a cap sense cap força, els primers projectes expositius entesos, ja passant a viure i treballar a Gandia.
• Hem d'entendre que ets completament autodidacta?
— Sí. Malgrat que sempre he procurat tindre amics que tenien i tenen més sapiència i erudició que jo.
• Toques altres rames de l'art?
— Sí, com ho intente fer amb el dibuix, l’escultura, la música, les lletres, etc.
• Una pregunta potser complicada: què intentes expressar amb les teues obres?
— Habitualment descobric sense buscar el que vull, aidat la majoria de les vegades per l’observació i la intuïció. El dibuix que fa un tros de ferro irregular, una taca provocada o d’accident o una ratlla feta incontrolada sobre el blanc, és prou per donar un fil conductor que em portarà conduït aleshores al final satisfet. L’expressió ve del misteri resultat.
• Quins artistes destacaries com a principals influències o fonts d'inspiració en la teua obra?
— Crec que per la història de l’art, tots partim dels clàssics i ja sent més madur coneixes les avantguardes, no perquè les busques sinó per les referències que es fan amb elles els crítics d’art, quan escriuen de la teua obra.
• Quines exposicions has fet o de quines en vols parlar?
— De les vint individuals que he fet des que vaig començar l’any 1993 al llarg del territori espanyol, en ressenyaria dos: una, la d'“Identitats Amortitzades” feta aquí a Gandia a la Sala Coll Alas l’any 2004, on la mateixa va ser construïda com és habitual sempre als meus treballs, amb materials de ferros vells de desfets, però, que com que el seu origen venia de la fàbrica Dulcesol, el canvi de material va vindre de l’acer inoxidable tret de maquinària vella i ja en desús. L’altra més recent per ser l’última, però també per ser realitzada amb una instal·lació composta amb fotografia, escultura i objectes, tot dos materials arreplegats d’unes hortes mortes. La instal·lació mostrada actualment en companyia d’altres sis companys de l’art en la Safor al Frauen Museum de Bonn, Alemanya, reflecteix amb el títol d'“Homes al Jardí”, la crisi i els èxits de la vida d’ara i alhora, fa suggeriments sobre contexts geopolítics i socials, com també es reflecteix amb ella la vida i mort intencionada d’una vegetació molesta.
• I quins són els teus projectes futurs més immediats?
— Estic preparant dos exposicions per l’any que ve: Una que serà al mes de febrer a Madrid i l’altra conjunta al mes de març a Gandia, amb l’escriptora i poeta, Adriana Serlik, tot l’espai barrejat amb les lletres poètiques d'Adriana i uns dibuixos i escultures meus.
• Precisament et vam conèixer gràcies a l'escriptora argentina resident a Gandia Adriana Serlik. Quina relació hi tens?
— Bé, que he tingut la sort de trobar-m'hi i que com jo, molts altres més de la Safor compartim el veïnatge amic d’Adriana. Es una bona persona, estimada d’amics, incansable activista cultural i de bones lletres sinceres. La relació amb ella, crec que amb tot açò dit, queda prou reflectida.
