• Pep, parla’ns dels teus principis musicals i del que significa el Rock per a tu.
— Bo, Sico, els meus principis són com els de molts, en companyia dels amics, il·lusionats i amb ganes de menjar-te el món. Era per la “Pantanà” de Tous, 1982, quan li vaig comprar la guitarra a un xicot del poble, anomenat Lluis Cuéllar. Era una Hofnner, de color roig, per 10.000 pts.
Van ser començaments bonics, moments bons i d'altres frustrants, com vore que el progrés en la guitarra no anava com volia.
El rock per a mi és una altra manera de què la gent es reivindique i desenrotlle els seus sentiments i inquietuds. El rock és com la vida mateixa.
• Quines són les teues principals influències musicals?
— Les principals, serien o seria el rock and roll, a traves de les diverses dècades.
• Sí molt bé, però ens podries esmentar el nom d’alguns grups que t’agradaven de jovenet?
— M’agradaven grups de molts variats estils. Tequila, Carlos Santana, Chicago, Eagles, Cheap Treack, The Knack, etc; i sobretot els Beatles.
Com també m’agradava molt ballar (a la Pista del Nano, Polaris, etc), escoltava Boney M, Earth Wind and Fire, Le freak, etc. Una passada els finals dels 70 i principis dels 80.
• Quines gravacions has fet?
— Amb Extasis, vaig gravar tres maquetes i un disc, “Miles de Ladrillos”, un mini-LP amb 5 cançons, que Ediciones Milagrosas, va editar el 1986. Es van fer 1.020 copies, i es va vendre arreu de tot l'estat espanyol.
Després amb Libanés, dos maquetes, una casolana i l'altra als Estudis Tabalet. Era per a editar un EP, però la idea no va anar endavant.
Finalment en P-rrakos, l’any 1997, entre Pep Mafé i jo, vam tirar endavant la gravació i edició d'un CD, anomenat "Más Vale Tarde....", gravat als estudis del Ferro. Portava 10 cançons, quasi totes nostres i hi havia també algun col·lega col·laborant, l’edició era de 500 còpies. Després al 2002, vàrem gravar una maqueta, a l’estudi de Suso, amb 25 cançons, tocant tots junts, mostrant el repertorio típic del grup.
• Un EP? Et refereixes a aquells discos de vinil que anomenàvem LP o Long Play? O és una altra cosa?
— Era un disc de vinil, com un single, però que tenia quatre cançons, i solia ser a 33 rpm, igual que els Lp’s. El single, portava 2 cançons normalment i eren a 45 rpm (revolucions per minut). Era un format que es va traure, perquè la gent jove amb pocs diners, es comprara un LP a terminis, més o menys.
• I ja que estem en pla historiadors, parla’ns ara de la gènesi d’un grup mític de la Vall: Éxtasis.
— En Extasis vaig tocar de 1983 a 1986, i ha sigut per a mi una experiència inoblidable, sense desmerèixer les altres. Eren els anys de la Moguda, teníem lletres molt “catxondes” i ens clavàvem amb la Guàrdia Civil i els politics.
En la tardor de 1983, Toni García, en va comentar que els feia falta un guitarrista rítmic, per al seu grup Extasis. Jo, que assajava amb Pep Mafé i el seu cosí Paco, li vaig dir que sí. Fèiem versions de Leño, Miguel Rios, Siniestro total, fins que un día va vindre Toni a l’assaig i va dir “Anem a traure cançons nostres i a gravar un disc”, i ens van posar mans a la feina.
Vam ser més coneguts a València que al nostre poble. Seria perquè fèiem una música avançada a la seua època. Més tard, va entrar Juan Manuel, germà de Toni i la primera actuació va ser a Simat amb dos bateries, Juan Manuel i Agustí Tormos. Katy al Teclat, Toni al baix, Vicent Fons, guitarra solista i jo, guitarra rítmica.
Després Agustí se’n va anar i va entrar el Charly de cantant, i el repertori es va fer més radical i fins i tot més dur. En 1985 isqué el disc “Miles de ladrillos”. Vam arrasar en les Matinals de la Dipu, aplegant a la final i quedant tercers o quarts.
En maig de 1986, després de la final de la Dipu, van vindre els canvis, amb Vicent Fons a la Mili i jo convidat a eixir, va entrar un guitarrista nou, Bob, cosí de Charly. Després també abandonaren Juan Manuel i Katy, i el grup crec que vadurar fins al 1988, arribant a ser el grup punkie per excel·lència de València. Van gravar un LP anomenat “Discordia”, que a la fi no va veure la llum. Jo per la meva part, vaig continuar tocant amb un baix que Toni em va deixar. Per a mi Quatre anys molt intensos i fabulosos.
• També has anomenat els P-rrakos, així que t’agrairíem que ens en digueres alguna cosa. Encara existeixen?
— P-rrakos va nàixer per un canvi d’intencions i música que va passar al grup Libanés. Van deixar de fer un rock més dur i complicat, i van passar al rock més senzill i sense grans metes. Tan sols volíem divertir-nos. I per el grup van començar a desfilar membres, guitarristes, bateries. Alguns per a una actuació, altres per una temporada. Els P-rrakos continuen tocant. Per cert, tu els vas fer un entrevista. Total vam passar de Libanés a P-rrakos. Necessitàvem una llavadeta de cara.
• T’agraden altres classes de música?
— Sí. De fet estic estudiant segon de guitarra clàssica. I sense voler, quan s’és menut, s’escolta la música dels pares, i sempre que escolte a Antonio Machín o Luis Lucena, els records em porten a una altra època.
• Dis-nos un cantant al que t’agradaria semblar-te.
— Més que a un cantant, seria a més d'un. Tal volta un compendi entre Johnn Lennon, Eddie Cochran, Elvis, Little Richard i Bruno Lomas.
• Un concert teu que et resulte memorable.
— L'any que els P-rrakos arribàrem a la final del concurs de Tavernes i els que fèiem a al Plaça de Bous de Valencia amb Éxtasis.
• I a banda de la música, tens altres afeccions?
— Com tothom en tinc altres, que poden anar variant depenent del momento de la meua vida. Ara seria seguir com els meus fills van fent-se majors. També m'he fet blogger, porte un parell de blogs, i sóc el redactor d'esports d'un blog que es diu Movidas Varias. Escric sobre la moguda vallera al meu blog Tavernes Rock and Roll Music.
• Creus que el rock segueix viu entre els jóvens de hui?
— Jo crec que sí, com més es desenvolupa la joventut, el rock and roll va reciclant- se i reinventant-se. Avui en dia els joves són molt dinàmics, tenen molts més mitjos al seu abast i saben traure’ls profit.
• I parlant de jóvens, t’hem vist actuar amb un xicotet bateria que, ens han assegurat, és fill teu. Què ens en podries dir?
— Pues sí. Estic intentant portar endavant un nou grup, Blue Hotel, i el meu fill Elvis és el bateria. Tindre’l en el grup a mi en dóna una satisfacció, que fa que després de no tindré massa ganes de tornar als escenaris, ara estiga il·lusionat. A part del xiquet, del baix es fa càrrec Lluís Roig, que és un membre fonamental en el grup i tenim un guitarrista nou, de Simat, anomenat Rafa.
• I per acabar, i com no podia ser d’una altra manera, parla’ns dels teus projectes immediats. Gravacions, concerts, etc.
— De moment a curt termini, estem a vore si podem fer algun concert aquest estiu, en algun lloc apropiat per a què toque el xiquet. De gravar o altres coses, de moment no hi ha res. Sols tenim una cosa en ment, divertir-nos, fent rock and roll.
Feta per Sico Fons a l'octubre de 2009
