Feta al maig de 2009.- Francesc Bononad, fill de Tavernes, és llicenciat en filosofia per la Universitat de València Estudi General. Fa més d’un any va publicar el seu primer llibre, Empremtes en la neu (Edicions Laertes, Barcelona), recull de relats que, ens consta, va tenir bona acollida per part de la crítica seriosa i especialitzada. Ara, fa pocs mesos, ha eixit el seu segon llibre de motoritzat títol: Cotxes nous, cotxes d’ocasió, cotxes de quilòmetre zero (El Cep i la Nansa Edicions, Vilanova i la Geltrú). Potser ha arribat el moment de fer un barret amb el nostre conciutadà.
• Parla’ns del teu primer llibre, si et plau. Què és? Què hi pretenies? Com va ser que vas decidir ficar-te en l’apassionant i enigmàtic món de la literatura?— Empremtes en la neu és un aplec d'oftalmocontes, tal i com a mi m'agrada anomenar-los. Els oftalmocontes són relats que naixen de la mirada i que van a parar a aquesta. Són narracions materialitzades per la meua màquina d'escriure, el meu ordinador personal, que acaben en les màquines fotogràfiques de dues amigues, Isa Cogollos i Mireia Peris. A partir d'ací tornen a començar: renaixen dels ulls lectors i finalitzen en aquests. El punt de partença i el d'arribada és sempre, doncs, el punt de vista.
L'aspiració era dialogar, fer anar i venir mots, idees, històries, raons. Raons sobretot en l'accepció de Coses que van dient-se en una conversa, coses que poden derivar en una baralla de paraules, atés que en tota veritable conversa hi ha no sols adhesions sinó també confronts, malentesos, tergiversacions... Podríem dir, sí, que amb Empremtes en la neu vaig cabussar-me en l'abissal món de la literatura a la recerca de raons.
• I voldríem parlar ara del teu segon llibre. L’hem llegit acuradament i no ens podem estar de fer-te la següent pregunta: Què és, un recull de relats psicodèlics i automobilístics? Surrealisme? Modernisme? Experimentalisme? Ganes de fer la guitza? Què és açò?
— La guitza, ja t'ho assegure, a alguna llibreria li l’hem feta. A València en conec una que ha decidit descol·locar el llibre a la secció d'Ingeniería, subcategoria d'Automóviles. Mecánica del automóvil. No és broma. Jo he vist tres exemplars a la lleixa, entre els manuals El motor de explosión i Técnicas para mejorar la conducción. Ja més seriosament, i recollint allò que escric d'entrada, Cotxes nous, cotxes d'ocasió, cotxes de quilòmetre zero no sé si és poesia, assaig, narrativa, prosa poètica o poema en prosa, que tant és, poesia assagística o assaig amb ritme sense rima, que tant se val. El que sí he volgut fer ha estat fregar gèneres a fi de frenar congèneres.
• A l'inici del llibre, a la "Graella d'eixida", assenyales –si ens permets citar-te– que t’agradaria que els que et lligen –interprete jo– experimenten "una sensació amortidora, dilatòria, la prudent i retentiva reducció de marxes". Ens en podries fer cinc cèntims?
— Açò ha de veure amb el que he dit al final de la meua anterior resposta: frenar congèneres. El temps corrent –i açò és un lloc comú que quasi fa vergonya ocupar-lo– ja no corre sinó que vola. Hui és cosa occidental ésser presa de la pressa, la qual cosa no és cosa accidental. La volacitat, que pot ser entesa com una síntesi de velocitat més voracitat, és una qüestió més exercitada que no examinada. El que puge als meus autos, qui prenga el volant decidirà, però, si volar o sotjar: un cotxe pot servir per a representar una cursa de Fórmula 1 o per a posar en escena una road movie. En aquest sentit, el meu llibre –i és l'esmentada fricció la que ho possibilita– pot ser un race book o un road book.
• A tall d’informació, i sense voler ser adulador, et direm que ja feia temps que no llegíem una obra tan frenètica, aparentment caòtica i original (i poètica!). Hi estàs d’acord?
— Si el que vols dir és que feia ja temps que no llegies una obra tan frenètica, aparentment caòtica i original (i poètica!), donant per descomptat que ets sincer quan enuncies el que penses, no puc sinó estar-hi d'acord. Ara, si allò que vols expressar és que l'obra és frenètica, aparentment caòtica i original (i poètica!), tinc obligació de matisar el següent: arravatada i aparentment confusa ho és, en harmonia, clar està, amb el contingut de fúria i desgavell; única, de ben segur que no: la pólvora, com la benzina, fa ja temps que han estat inventades; i, finalment, poètica sí que ho he pretés: jo sempre tinc present aquell que sentencia: "Faces el que faces, fes-ho amb una intenció poètica".
• Escolta, tu no seràs parent de Salvat-Papasseit, veritat? O potser de Joan Brossa?
— La veritat és que no; he llegit algunes coses d'ells però la seua tinta no corre per les meues venes. Resulta curiós que em preguntes, potser retòricament, açò; a les presentacions del llibre a Tavernes i a València, Rafa Gomar assenyalà vincles amb aquests autors, entre d'altres (també Enric Casasses, J. V. Foix o Joan Vicent Clar). Jo, insistesc, no sóc cantant de Brossa Nova ni neosalvador de Salvat. Almenys no d'una manera conscient. Les observacions de Rafa i la teua pregunta fan que em qüestione si en realitat sóc fill adoptat.
• Dins de la literatura (o la filosofia), quins autors són els que més t’han influït?
— Vols un llistat que mai m'enduria a una illa deserta, en cap cas salvaria de ma casa en flames i per res del món utilitzaria per a ficar-me al llit amb l'última dona del planeta? Afluents meus en són molts. Fins i tot, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, Brossa i Salvat-Papasseit; qui sap si el fluid d'ambdós haurà deixat semença?
• Ens fa l’efecte que el cinema també és ben important per a tu. És així?
— T'ho sembla perquè en Cotxes nous, cotxes d'ocasió, cotxes de quilòmetre zero hi és ben present. I s'hi troba –el cinema– ben a la vista perquè, efectivament, m'interessa, m'agrada, i perquè era necessari que l'art-tècnica de la impressió de moviment, omnipresent art hui en dia, tinguera el seu paper en un llibre que se n'ocupa de la pressa contemporània.
• Quina relació tens amb LaCasaCalba? (I conta'ns de passada què és o què sou.)
— Aquesta és, de totes les preguntes que m'has fet, la més difícil de respondre. La Calva o LaCasaCalba? Perquè, a veure, una cosa és la que era o ens pensàvem que era, i altra és la que és ara. La primera era un col·lectiu nascut mort, una preeminent associació membre fundadora de l'AEF (Adreçades Entusiàsticament al Fracàs), que per mutació natural esdevé SGAE (Societat Gastronòmica Abans Entusiasta). La segona és –i copie del seu MaiéSpeix: http://www.myspace.com/lacasacalba–: "Un projecte cultural participatiu [professional], en construcció permanent, radicat a les faldes de la muntanya de Les 3 Creus, a la Valldigna, i amb seu al barri de Russafa de València. Ens movem entre el poble i la ciutat, entre la marjal i la muntanya. I així, sense pressa i amb decisió, anem fent camí: producció de festivals (Pop al Carrer); programació de cicles musicals (Notes al Peu a l'Octubre-CCC); agència de concerts i management d'artistes (Remigi Palmero, Transportes Hernández y Sanjurjo, Ix, Amanida Peiot, Senior, Oliva Trencada, Arthur Caravan); edició de discos dels nostres artistes (col·lecció Electrodomèstica); producció d'espectacles (El Calbaret, un musical itinerant)". Els claudàtors són meus, i la professionalització és de Francesc Burgos.
• I ja per a finalitzar, parla’ns, no podia ser d’una altra manera, dels teus projectes futurs.
— "Hui no em fie de mi, demà t'ho conte." Ara bé, sí que hi ha un projecte retrofutur que tinc en ment escometre: veure acabada i en ple funcionament la nova Biblioteca Municipal de Tavernes abans de morir-me. Paraula de regidor; de Cultura, d'Urbanisme...
Bé, toquem ferro doncs. En tot cas, però, sempre tindrem l’esperança que els nostres fills o néts ho vegen. Aquest xic tan filosòfic ens cau bé, xe.
• NOTA: Feta per Sico Fons al maig de 2009
