Fa poc temps ens va sorprendre una exposició de pintura al pub Magik de Tavernes.
El seu autor era Christian Minyana, un jove de Benifairó inquiet i autodidacta que ens va omplir un local habitualment ple de sorolls i un bon grapat de fum de diverses procedències, amb la frescor i la gosadia dels seus llenços desenfadats.• Christian, parla’ns, si t’abelleix, del teu passat artístic. Com vas trobar la teua vocació?
La vaig trobar ja de menut. A l’escola ja m’agradava dibuixar i els altres xiquets em sol·licitaven la seua ajuda quan havien de fer algun dibuix una miqueta difícil. Recorde que quan em van fer la típica pregunta “Què vols ser de major?”, vaig contestar sense dubtar-ho: “pintor”.
• Com bé ens has dit, ets autodidacta. Això creus que et limita, o potser et dóna algun avantatge?
Jo crec que em dóna avantatges, perquè així em descobresc a mi mateix i trobe millor el meu propi estil. Per descomptat que també admire els grans pintors i vaig nodrint-me d’ells.
• T’agradaria ampliar els teus coneixements en Belles Arts?
No. De moment no. Com ja t’he dit adés, preferesc anar descobrint-me a mi mateix, jo sol i a poc a poc. Vaig ampliar la meua formació en una acadèmica de Castelló de la Plana on vivia, i crec que ja ho tinc bé.
• Quins són els teus gustos artístics? No ens negaràs que t’encanta el Pop Art.
No, no ho negue gens. Veig que és una pintura relativament fàcil de fer i que dóna bons resultats. M’encanta Andy Warhol, però també Van Gogh, l’expressionisme o l’impressionisme. Com a fenomen curiós, Botero. Dalí és una màquina, l’admire. I també el color i la llum de Sorolla.
• Vam conèixer la teua obra al pub Magik. Has exposat en altres llocs?
Sí, la primera vegada a l’hotel Doña Lola de Castelló de la Plana,. Era una exposició conjunta de tots els estudiants de l’acadèmia que t’he esmentat adés. També he exposat quatre voltes a la Sala d’Exposicions de Benifairó, ací ja en solitari, dos voltes a la Casa de la Cultura de Barx, he fet una exposició col·lectiva a l’aire lliure a Sollana. Allò va ser molt interessant i divertit. He exposat també en llocs tan curiosos com dos pubs de Simat, una hamburgueseria de Xeraco o un restaurant de Gandia.
• I ara has exposat a la Casa de la Cultura de Tavernes. És difícil entrar dins dels circuits habituals de l’art?
Sí, si ets autodidacta i no ets conegut, és molt difícil, quasi impossible.
• I tal volta per això, les teues exposicions es fan sovint al marge dels llocs habituals com les galeries o les cases de cultura. És així?
On tinc oportunitat expose. Jo, el que vull, és mostrar la meua obra al públic.
• Ens vas contar que tens un quadre dedicat a l’anterior Papa Joan Carles I. Ens podries relatar aquesta història?
No sé per què li tenia simpatia. Hi havia alguna cosa en ell que em queia bé. I al final de la seua vida em feia molta llàstima veure’l com estava de fet pols, el pobre. Un dia vaig descobrir una foto seua en una revista i em va agradar tant que vaig decidir plasmar-la en un llenç. Finalment el quadre el vaig donar a l’església Sant Joan Evangelista de Benifairó on està penjat, em pense, dins la vicaria.
• Sigues sincer, què pretens amb la teua pintura. Comunicar? Provocar? Mostrar? Passar el temps? Divertir-te?
Doncs mira, tot això que has dit alhora. M’agrada comunicar i m’agrada provocar. Divertir-me també, clar. I també pretenc que la gent jove s’afeccione a l’art. Que no tot en aquesta vida han de ser porros, festes i futbol.
• Què esperes del futur? Tens algun projecte immediat digne de ser esmentat ací?
No sé. La veritat és que ho he pensat moltes vegades i crec que m’agradaria fer exposicions diferents a les habituals, més entretingudes i interessants. Una cosa així com una exposició-festa on barrejaria la pintura, la música i altres facetes de l’art en general. I, finalment, arredonir-ho tot amb un bon soparot (rialles).
• I per a finalitzar, com veus el futur per als artistes més joves? Està tot acaparat pels vells i pels que s’arrimen al poder?
Sí clar, per descomptat. L’artista que no s’arrima al poder ho té molt cru.
I amb aquesta frase tan contundent ens acomiadem d’aquest benifaironer nascut a Bagnols (França) el 1975 i que ja ens ha deixat un bon “sabor” visual amb els seus paisatges i els seus rostres tan especials. Potser ja haurà trobat definitivament el seu estil?
• Per Sico Fons
