Gerard Verger és un músic de Benifairó de 27 anys que darrerament ens ha sorprés, per la brillant i formal pulcritud de la música que li hem pogut escoltar.
Des de la Veu de la Valldigna hem volgut aprofitar-nos de la seua hospitalitat i, de sa casa estant, conversar amb ell:• Gerard, dis-nos com va ser això de fer-te músic i explica'ns els passos que vas seguir per aconseguir-ho.
— Doncs una miqueta com tots ací. Primer vaig començar amb la banda municipal, per qüestions dels pares que ens van apuntar de xicotets, i després, de major, ja vaig passar pel Conservatori amb la música clàssica. Però hi vam conèixer altres músiques, i ja vaig començar a conèixer un poc de jazz, de blues, coses diferents del que se sol sentir en les bandes municipals de música. I un bon dia ens vam ajuntar quatre amics amb les mateixes inquietuds i ja va començar la meua experiència en diferents formacions musicals.
• Sospitem que ací a Benifairó, com a bon poble valencià que és, existeix una forta tradició musical. Això és així? Ens en podries parlar?
— A Benifairó, com a tots els pobles, la tradició musical ve sustentada per la Bandes Municipals, però no és prou tampoc, trobe jo. Ací tenim la Societat Musical l'Entusiasta, i està molt bé, perquè ha fet i fa una tasca importantíssima. Ací a València hi ha molts vents (músics amb instruments de vent) que han omplit com aquell que diu tota la península. Però clar, això tal volta no és suficient, perquè es queda reduït a una sola vessant de la música. Hi ha massa limitacions amb la lectura de la música que encotilla la creació. Ací antigament es feien concursos de música clàssica improvisada. A partir d'una partitura de Johannes Sebastian Bach, posem per cas, o Mozart, la gent, vull dir els músics, anaven improvisant i desenrotllant les seues idees. I hui en dia, no sé per què, tot açò s'ha oblidat; es limiten a llegir la partitura i ja no hom dóna pas a la improvisació que és on es produeixen la personalitat i també la creativitat. A hores d'ara tothom interpreta, més bé o més mal, el mateix.
• Però parla'ns més de tu. Quina ha estat la teua trajectòria musical. La més recent i també la més antiga.
— Primer que res vaig començar a l'escola d'ací el poble. També el meu oncle venia a casa i em donava algunes lliçons de saxo. De major vaig estudiar a Carcaixent i a Cullera, i més tard, com he esmentat adés, va vindre el tema de fer música en diversos grups d'amics. També vaig completar la meua formació musical amb seminaris de jazz per tal d'ampliar els meus coneixements, el meu repertori.
• Gustos musicals, si us plau. Esplaia't i t'ho agrairem. Tot i que ja ens imaginem que ens parlaràs de jazz.
— A mi m'agrada un poc de tot. Música tradicional, però sobretot música on no estiga tot escrit i deixe espai per a la improvisació. I no et parle només del jazz, ja que això ho trobaràs en totes les èpoques i músiques. Des dels grecs, els romans, els gitanos i per descomptat que en el jazz i el blues. M'agraden bona cosa els clàssics del jazz com el Duke Ellington, el Miles Davis, Charlie Parker, i també coses més modernes que es puguen fer avui en dia.
• I d'altres músiques com el rock, el folk o la música llatina?
— Sí clar, si és bona és bona i si és roïna és roïna. Ací no faig distincions.
• I música més comercial com aquesta que sol eixir als “40 Principales”?
— Vols dir d'aquesta música que serveix per anar a l'excusat? (rialles) Això no, home, encara que tots hem fet alguna volta música de ball. Hem tocat en orquestres, revetlles i coses d'aquestes amb les seues imitacions de Paulines Rubios, Davids Visbals i tot això. Però què hem de fer, per una t'entra i per l'altra t'ix (més rialles).
• Personalment et direm que ens ha encantat escoltar el jazz que fas amb el teu saxo. Què és per a tu el jazz?
— Per a mi el jazz és un sentiment, una cosa inexplicable... és una música, com ja sabem, d'arrels africanes i que dóna molt de lloc a la improvisació. La seua grandesa és que tu et busques el teu propi so. Ningú et diu com has de tocar. És com escriure un llibre. Tens el teu propi estil i ningú et pot dir com ho has de fer.
• Per cert, tu ets conscient que hi ha molta gent que no li agrada el jazz, no?
— Sí, la veritat és que és un estil molt minoritari, però és que, llevat de la música que posen en la televisió o la ràdio, totes les músiques són minoritàries, i el jazz encara més.
• Anàvem a preguntar-te que quina música és la que sols interpretar en públic més sovint; però ja ens imaginem quina serà, no?
Home, hem tocat una mica de tot, però la veritat és que últimament toquem sobretot jazz.
• Comenta'ns millor ara com ha sigut i és el teu pas per les diferents formacions musicals relacionades amb tu
— Bé, ja fa anys que estic tocant amb la Jove Jazz Band de Carcaixent, dirigida per Jesús Santandreu, que és saxo tenor i té un gran prestigi internacional. Ell és un gran mestre per nosaltres i cada assaig que fem és tota una lliçó de bona música. He tocat en grups del SedaJazz a Sedaví. Estic amb Sac de Sons, un grup de música tradicional on estem Ximo Caffarena al saxo soprano, Xavi Folch al contrabaix i jo amb un acordió. També he tocat amb Fingertips, un grup de jazz-funk liderat pel valler Paco el Maltés, també tenim Sonadors de Guaita que fa música tradicional, i com tots els músics he fet “bolos” pertot arreu i diverses col·laboracions, entre les quals destacaria les que he fet amb Ximo Caffarena i Xavi Mo.
• Com veus el present musical a València
— Bo, una cosa és parlar del País Valencià i una altra de ben diferent, parlar de València
